1r Cicle de literatures i veus perifèriques

 

El proper 13 de novembre havíem d'iniciar al centre cultural La Violeta de Gràcia el cicle de literatures i veus perifèriques que estem organitzant des de fa mesos. per raó de les restriccions sanitàries que afecten les activitats culturals, no el podrem fer. Tanmateix per a tothom que hi estigui interessat o per al públic en general, pengem en aquest blog que estrenem, el document que ha de donar contingut al debat i als actes del cicle. Des del grup Agita't Gràcia , amb col·laboració destacada de l'escriptora Natalia Rey. hem pensat, reflexionat i aprofundit el concepte de "Perifèria" en termes literaris i més enllà dels mateixos. El document que reproduïm tot seguit, n'és el resultat.

Introducció

Escriure, compondre. des de la perifèria geogràfica, extraradi, implica una forma distinta de mirar la realitat? Escriure, compondre des de la perifèria temàtica és situar-se en un lloc marginal? Parlar dels pijoapartes, de les meuques del Xino, dels obrers de la Hispano Olivetti, de la Harry Walker, de les torres d'alta tensió del Besós, dels descampats del Carmel, de les barraques de Montjuïc... inquieta, és considerat literatura catalana? Cantar des de l'ànima dels barris modestos, reconèixer-se musicalment en una idiosincràsia singular, aflamencada, rebel és cançó catalana?

On s'escolta la poesia sorgida on les ciutats es desdibuixen i perden el seu nom? Qui clama i declama  en nom de la zona  incògnita? 

Marsé, Candel, Pérez Andújar, Kiko Amat... què representen? Nazario, Pau Riba, Pau Malvido ... són el mateix? Què hi diu la gent que transita per la clara i no pas pel rovell de l'ou? Transitar pels marges temàtics  i geogràfics és viure en la circumval·lació  i no baixar al centre? 

Literatura a la Perifèria pretén encendre un foc, fer brollar els marges i situar-los al centre de la nostra mirada .

La perifèria, lingüística o no...

Les recents i permanents polèmiques a Catalunya en relació a considerar si els escriptors/es, creadors/es que escriuen o creen en castellà són o no literatura, cançó catalana, ens du a una reflexió general que aprofundeix en les causes d’aquesta polèmica. Les institucions catalanes han de donar preferència a la creació en català? Les grans editorials són deutores del que fan les institucions? El castellà com a llengua de creació ha perdut prestigi a Catalunya o per contra continua mantenint-lo?

Per altra banda, més enllà de les dues llengües principals, a Catalunya hi ha autors i autores que publiquen escriuen , canten... en altres idiomes, com el cas d’Abel Montagut (en esperanto). Destaquem que l’àrab i l'urdú apareixen com les llengües més utilitzades després del català i el castellà… O bé publicacions i creacions en castellà fetes per persones que no tenen els seus referents culturals a Europa. Són la perifèria de la perifèria o ni tan sols arriben a situar-se en relació a… i són terra incògnita?

A més, els creadors que sou i viviu a la perifèria, allí on abans les ciutats perdien el nom, als territoris apatxes, com penseu que es reben les vostres obres? Us sentiu reduïts a un territori perifèric, a un públic diferent del que podríem considerar públic central?

Com valoreu l’encaix al món literari català de Marsé, Candel, Eduardo Mendoza… per parlar dels més coneguts?

Els vostres temes reflexen el lloc on habiteu; podem parlar d’un cert contingut de classe? Espais, temes…

Hi ha escriptors/es creadors/es que creen en català i també es poden considerar perifèrics des del punt de vista temàtic?

Si donem per fet que la creació en castellà no té el mateix pes que la feta en català, podem pensar que des de la victòria de Pujol l’any 80 i el domini institucional del nacionalisme conservador ha creat un relat de país, una hegemonia que és la causant d’això? Els espais alternatius de cançó o literatura que van aparèixer als setanta ja eren mal vistos per les elits polítiques de la Transició (comunistes i socialistes inclosos)? Parlem de Pau Riba, Sisa, locals com Zeleste…? Hi ha, també, una marginació formal i temàtica? Des de quan hi ha aquesta dualitat?

Un tema important en algunes novel·les de perifèria són els espais geogràfics, el relat d’un altre món, el dels marges urbans. El paisatge urbà es pot considerar un element central en aquestes novel·les? Natalia a Salvar a Mir descriu amb claredat diàfan el paisatge badaloní; Marsé , Kiko Amat...

Quan una llibreria ha de triar prima la creació en català? Què passa, tanmateix, amb els best sellers en castellà? És només un tema de mercat? Per tenir èxit en castellà cal recórrer un camí més pedregós? Es considera “traïció” que un escriptor, cantant català es passi al castellà o el combini amb el català? Què en sabem d’editorials o autoedicions que publiquen en altres llengües a Catalunya? On són?

Per últim encetem una reflexió sobre els formats. Hi ha uns formats canònics i altres “perifèrics” o marginals (grafitis, fanzines…)? I encara més: des del punt de vista temàtic allò que es publica en formats no canònics és també perifèric o marginal: forma i contingut estan relacionats?

Conclusió?

HI ha una creativitat cultural perifèrica marginada per llengua, tema, format, desconeixement? Quines veus clamen des de la perifèria cultural catalana?

I més, i en relació al català: es pot produir un nou registre en català des de la perifèria temàtica o formal?

Perifèria del sistema: l’ underground, les vivències alternatives

El concepte perifèria -com hem vist anteriorment- dóna per a molt. Nosaltres pretenem estirar-lo tant com sigui possible. De manera destacada als anys 70 a Barcelona va haver una eclosió de l’underground i de formes de viure alternatives que van deixar una empremta notable en tots aquells que vam viure aquells moments. Barcelona es va convertir en un espai de llibertat, amb les Rambles com a via simbòlica on les realitats es mesclaven, les dels barris, amb altres sense que grinyolessin: es va produir una sensació de fraternitat que sorgia amb força des de la negritud del pou franquista amb la seva moral reaccionària. El Raval s’anomenava Barri Xino i era una perifèria incrustada al centre neuràlgic de la ciutat, tant o més “marginal” que Badalona, Santako, el Turó de la Peira….

Des d’un centre geogràfic (Plaça Reial, Ocaña a les Rambles, Nazario, etc…) es va produir una contracultura, una visió des dels marges que van trobar un moment històric on les regulacions i la comercialització posterior de tota la cultura encara no havien matat la creativitat lliure i el nou sistema “democràtic” estava consolidant les seves institucions de control…

Posteriorment, Barcelona es va anar convertint en una ciutat diferent sense la vida espontània que hi brollava anteriorment… Què va passar?

• Hi ha nostàlgia d’aquella Barcelona de les Rambles i de la contracultura?

• El pujolisme hi va matar la vida? Les polítiques socialistes van contribuir a l'eliminació de la creativitat lliure?

• Ara que tenim una Barcelona multicultural, es podria recuperar alguna cosa semblant?

• La potència cosmopolita que tenia Barcelona en relació a la resta d'Espanya es podria refer en català, en castellà, en àrab, romanès...? És possible una articulació multicultural de la ciutat?

• El món de l'arquitectura i el disseny han substituït aquella vessant oberta que tenia Barcelona?

• Poden ser les literatures i la creativitat cultural dels barris un nou espai underground encara que sigui amb una altra estètica i contingut?

Perifèria dels continguts?

Tanmateix, la literatura de la perifèria no pressuposa- no ens equivoquem- una temàtica quinqui. Angel Pla, així om Joan de la Vega, o com Rodolfo del Hoyo (tots colomencs) escriuen també versos de caràcter íntim o lírics , cosa que és bo ressaltar, perquè al costat de les torres d'alta tensió o en barris bigarrats es pot escriure bellament i això té un mèrit, un valor afegit que situa la producció d'aquestes persones al nivell dels estàndards "acceptats".  

Tenim la impressió que tant des del relat més descarnat i cru fins al lirisme més intimista es percep un orgull de ser dels marges i que s'estableix una complicitat del lector en la seva quotidianitat.

Una creativitat que no pot ser encasillada en els estàndards?

Perifèria editorial

Com es busquen la vida els autors de coses perifèriques? S’ho han de cuinar ells mateixos? Tema de l’autoedició). tema d’editorials alternatives (món llibertari… etc)..

El fet de no pertànyer a centres geogràfics (entenem que Vic o Girona poden ser centre geogràfics, no només Barcelona) us ha dificultat l’edició, o d’arribar a més públic? Ser políticament crítics us condiciona?

Fins aquí unes quantes reflexions a tall de preguntes que han de servir per dialogar, conversar a l'entorn de les mateixes, tant a l'acte inaugural com en els successius.